Contra les aules: el darrer llibre de Tomàs Llopis.

L’aula, com el pupitre, la pissarra i fins i tot el guix, són encara, ben entrats al segle XXI, elements tangibles i comuns a la majoria de sistemes educatius. D’alguna manera s’ha de canalitzar la informació i s’han d’organitzar els grups humans per a l’aprenentatge reglat, i aquesta manera és la de la convenció en les formes i els rituals que ha perdurat al llarg dels segles. Però l’aula també pot ésser entesa com la metàfora d’un ensenyament excessivament vertical, compartimentat, tancat en ell mateix i gosaríem afirmar que sovint gairebé prescindible, una vegada superat l’examen que corona cada etapa lectiva.

Contra les aules.L’autor, membre de la Secció d’Ensenyament d’Acció Cultural del País Valencià, s’ha passat la vida fent classes de literatura en diferents llocs dels Països Catalans i sota tots els governs possibles des de l’anomenada transició ençà; ha conreat també l’escriptura amb una obra literària i pedagògica considerables, a més de diverses traduccions i adaptacions, i ha tingut un paper destacat en l’activisme cultural: ha fet recitals de poesia, crítica literària i teatre. Tot plegat constitueix un dens bagatge, base per a una reflexió memorialística i vital que li permeten, al final de la seua vida docent, anar “contra les aules”, contra la metàfora que alimenten, i a favor d’uns altres temps amb uns altres actors i en uns espais diferents.

Entrevista a l’autor:

-Què et va motivar per escriure el llibre?

Quan l’agost de 2014, acabat de jubilar, em vaig adonar de sobte que ja no havia de preparar més classes ni elaborar materials per al curs vinent, vaig sentir la necessitat de repensar-me i de recuperar d’alguna manera el temps que havia passat fent classes de literatura, intentant mètodes, escrivint llibres i transportant les experiències didàctiques a l’activisme cultural i viceversa. Allò que en principi havia de ser una mena de llibre d’autoajuda es va convertir, però, sense que me n’adonàs, en una reflexió al voltant de l’escola i de la vida, i en un intent de respondre a una pregunta que m’havia fet sempre i cada vegada més conscientment: «Com m’agradaria, a mi, que em presentaren un tema si jo, en lloc de ser el professor, fos l’alumne que seu davant meu?» Per a respondre a aquesta pregunta calia, a més tenir en compte molts factors i no només els estricament acadèmics, els llocs on he treballat i les condicions sociopolítiques de cadascun havien d’influir en els resultats, i també el perfil dels alumnes i les successives reformes educatives. Al capdavall, però, tot es resumeix, al meu parer, en un joc de complicitats entre un grup humà on algú ha d’exercir un lideratge, només això.

-Què creus que aporta el teu llibre? Què destacaries del teu llibre?

M’és molt difícil respondre aquesta pregunta. Sé què no aporta: no és un llibre de pedagogia, no és un llibre de receptes per a l’ensenyament, ni tan sols un manual per a l’activisme cultural. En qualsevol cas és el relat d’algú que ha treballat molt per la llengua, per la literatura, pel país i per la gent en el temps que va des dels anys seixanta del segle passat, quan jo era un estudiant i recorde els mestres que m’han marcat, fins a la desfeta dels governs conservadors al País Valencià. Però si fos només un relat, estic segur que aportaria ben poca cosa, crec que en aquest repàs he anat reflexionant sobre moltes coses, sobre els joves, sobre alguns conflictes socials, sobre els efectes de les polítiques, sobre mi mateix i sobre la gent amb qui he treballat, professors i alumnes i sobre algunes altres persones que m’he anat trobant pel camí. A partir d’ací, com m’he afanyat a remarcar al pròleg, la utilitat o el profit dependrà de cada lector i de cada lectura que se’n vulga fer.

A banda d’aquestes consideracions, si em demanes que destaque alguna cosa crec que m’he de referir a la manera, a l’estil, de l’escriptura: he volgut ser sintètic i precís, no podia ser d’altra manera atès que el meu relat abraça mig segle d’històries.

-A qui creus que va adreçat i per què?

No crec que vaja adreçat exclusivament ni necessària al món de l’ensenyament, als professionals. De vegades m’he preguntat —per exemple— com llegiran aquest llibre, si el llegeixen, els alumnes de tants anys, s’hi reconeixeran? M’hi reconeixeran? I què en dirien els meus mestres, els qui encara puguen llegir-me? Però vulguem o no, uns i altres han canviat, ja no són els mateixos, els vells professors meus potser s’ho miraran amb nostàlgia, i aquells adolescents que m’escoltaven o no ara són pares i mares, però també metgesses, fusters, arquitectes, professors, editors o llanterners, tant és, ja tothom, o gairebé, ve de l’escola que descric i s’ha criat en la societat que la feia possible. M’he adreçat a tota aquesta gent, contribuents als quals, si s’avenen a reflexionar amb mi sobre una part del seu temps, els estaré molt agraït.

– També has fet de traductor, conta’ns com va anar la cosa?

Un amic comú em va posar en contacte amb Germain Droogenbroodt, un poeta flamenc que vivia a Altea i volia fer-se traduir al català. Va ser el meu primer compromís com a traductor i em va seduir el repte de poder dir en el meu idioma allò que un poeta conegut internacionalment podia dir en el seu.

– S’ha fet una bona tasca pedagògica des de la Conselleria? 

A força d’anys, hem pogut assistir a l’aparició i desaparició de conceptes i de continguts en general que han eixit dels programes per la porta falsa, absolutament fracassats, després d’haver estat introduïts com si fossen la baula alliberadora de la xacra endèmica del fracàs escolar. Deixeu-me pensar que tot això no és obra de pedagogs.

– Ha estat satisfactòria la teua vida com a professor? 

De vegades m’he sentit un privilegiat en aquest món. No tothom pot dedicar-se professionalment a compartir les seues passions de la manera que ho he pogut fer jo. El compromís amb la gent i també amb el meu idioma, que ha estat clau en la vocació que he tingut, m’ha imposat durant molts anys el repte de trobar la resposta a una pregunta: «Com m’agradaria, a mi, que em presentaren un tema si jo, en lloc de ser el professor, fos l’alumne que seu davant meu?

Tomàs Llopis:

Ha estat professor de literatura fins a la jubilació, l’agost de 2014, a diferents instituts dels Països Catalans i darrerament a l’IES Enric Valor de Pego. És coautor de llibres didàctics de llengua i literatura catalanes: Curs de narrativa (1988) i Curs de poesia (1989); ha fet de crític literari en unes quantes publicacions i ha traduït poesia al català. Entre altres obres, ha publicat dos llibres de poemes: Palau de cendra (2000) –premi 25 d’Abril de Benissa– i Sospirs de Babel (2006); la rondalla El rei cec (2005) i el relat Lluc (2006); a més de la novel·la juvenil Les volves d’aquella neu (2008). L’any 2012 va guanyar el Premi Andròmina amb la novel·la Hi ha morts que pesen cent anys.
Li agrada de fer de rapsode i participa en espectacles poeticomusicals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *