DIARI D’UN VALENCIÀ A MÈXIC: COM SOBREVIURE AMB HUMOR

Fa unes quantes setmanes vaig tindre el plaer d’iniciar una sèrie d’articles per contar la meua experiència com a emigrant a Mèxic. Més enllà del que puga significar estar lluny de casa, la idea és fer veure com un valencià d’Ondara ha intentat, dins de les seues possibilitats, tractar d’adaptar-se a un país amb moltes contradiccions.

De fet, és habitual en reunions a casa de mexicans i mexicanes que em pregunten coses relacionades amb la meua adaptació i, que de seguida, comencen amb les comparacions. Per exemple, és impossible que un mexicà o mexicana et diga algun dia que NO a qualsevol cosa. Ja farà el necessari per evitar eixa paraula; si ha de mentir ho farà però mai no et dirà que NO. Per a ells quedar bé forma part del seu ADN.

També solen aparéixer en les converses situacions com, per exemple, la paraula “ahorita”. Quan vaig arribar a aquest país creia que la gent la tenia presa amb mi perquè em deien “ahorita” i no significava que fos en eixe moment. Quan van passar les setmanes em vaig adonar que és un tema cultural i que “ahorita” no significa “ara”, significa “ja veurem quan”.

De la mateixa manera que nosaltres estem acostumats a marcar els temps, ací el temps és molt relatiu. És a dir, no et diran mai 15 minuts, mitja hora, una hora…et diran “en un ratito”. Ara bé, quan intentes explicar-los que estaria molt bé que concretaren més el temps perquè així l’altra persona es pot organitzar millor et diuen que sí, que tinc raó, però a la següent situació que ho poden fer et tornen a dir: “en un ratito”.

Quan parle d’un país amb moltes contradiccions em referisc al fet que la pobresa o riquesa es veu amb molta facilitat i pot estar al costat sense problemes. La situació més impactant per a mi és quan vaig de camí a Santa Fe, un dels barris de la Ciutat de Mèxic. Estan pegats l’antic poble de Santa Fe, amb molta misèria, i una gran quantitat de gratacels amb oficines de les multinacionals més importants del món. És una imatge que no se’n va del meu cap i que m’impacta que cada vegada que passe per alli.

El més divertit, però, és quan li dius a un mexicà o mexicana que al País Valencià no mengem picant. La resposta és la següent: “ustedes no saben lo que se pierden”. Perquè sí, ells sempre parlen de vosté i són molt educats. En això ens guanyen per golejada.

 

TONI MARÍ. Periodista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *