El Canó del Mascarat i la seua geologia

Quan es viatja de València a Alacant per la costa hi ha un lloc que constituïx una autèntica fita paisatgística i una referència de primer nivell. Ja es viatge per l’AP-7 o per la nacional N- 332, entre la localitats de Calp i Altea s’ha de passar pels túnels del Mascarat. En realitat, l’autopista i la carretera nacional oferixen dos perspectives quelcom distintes. Per la primera d’elles el viatger que ve de València recordarà, sens dubte, l’impacte d’eixir del túnel que travessa la serra de Bèrnia i trobar-se amb la badia d’Altea davant de si, un espectacle memorable. Però molt possiblement no recorde que abans d’entrar al túnel un xicotet viaducte li va portar per damunt d’un barranc, el barranc Salat. En canvi, el viatger que elije la nacional disfrutarà d’una experiència encara més impactant ja que, abans de divisar la badia, en compte d’un túnel travessarà tres. Dos d’ells estan separats per un viaducte que salva un profund tall entre dos murs d’afusellament verticals a penes separats per una desena de metres: el Canó de Mascarat.

El Canó de Mascarat constituïx la frontera natural entre les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa i va constituir durant segles un obstacle formidable que obligava a donar una considerable volta dificultant les comunicacions. No va ser fins a 1869 que es van construir el primer viaducte i túnel, hui en dia tancats. Més avant, en 1915, es va executar el pont metàl·lic de zelosia del ferrocarril i en 1967 els de la nacional.

image

Per descomptat, ens trobem davant d’un paisatge molt singular. Però com sol ocórrer, el substrat del paisatge és geològic, encara que no es perceba com a tal, i darrere de paisatges tan espectaculars com este sol haver-hi una geologia encara més espectacular el descobriment de la qual acreix la sorpresa de l’observador. Així, doncs, què és el canó del Mascarat?

El canó de Mascarat és un estret congost o gola format pel barranc Salat molt prop de la seua desembocadura en el Mediterrani. Per a visualitzar este fenomen geològic es requerixen dos perspectives: una, pròxima, des del propi llit, i una altra, més allunyada, que ens permet entendre el context i descobrir l’enganyós del nom. Este estiu Melanie Strauss, del periòdic Costa Blanca Nachrichten, em va demanar que l’acompanyara a recórrer el canó per a aportar un punt de vista geològic a la ruta. Li vaig anticipar que, si bé el lloc mereixia la visita, en realitat el recorregut és molt curt: i és que el congost del Mascarat complix amb una de les dos característiques que associem a un canó (l’encajamiento d’un curs d’aigua) però no la segona (té una curta longitud, de menys de 500 m) . Per això, la denominació local d’estret (estret) és molt més apropiada.

image

Els ponts que salven l’Estret: en primer terme el de 1869, fora de servici. Al fons el de la carretera nacional i el del ferrocarril. La paret del barranc (a l’esquerra, en primer terme) mostra el contrast entre la part inferior, blanca, polida per l’acció de les crescudes, i la superior, amb la pàtina grisenca de l’alteració de les calcàries. És un bon indicador de la cota que aconseguix l’aigua en episodis de pluja, en gran manera a causa del confinament.

Per a visitar l’Estret s’ha d’accedir des de la urbanització de Mascarat, ja que constituïx un fons de sac de què no és possible eixir al travessar-ho, sent necessari tornar sobre els nostres passos. conforme avancem sobre el fons del llit del barranc Salat (completament sec) les parets es van tancant sobre nosaltres. Es tracta de les calcàries de l’Oligoceno-Eoceno que ja trobem en tants llocs com el penyal d’Ifach, Oltà i la pròpia serra de Bèrnia. Si observem les calcàries veurem que estan molt karstificadas, afectades per processos de dissolució que donen lloc a buits i algunes coves prou cridaneres penjoll a prou altura. Abans d’entrar a la zona més encaixada veiem les calcàries presenten una pàtina grisenca que desapareix a un parell de metres del llit: és una evidència del nivell que l’aigua pot aconseguir en èpoques de crescuda.

L’impacte dels clastos transportats pel corrent polix les calcàries, mostrant el color blanquíssim que les caracteritza en superfícies inalterades. El llit es va estretint conforme avancem i he de reconéixer que això, junt amb el rumor constant del tràfic sobre els nostres caps, produïx una certa sensació de sobrecogimiento.

image

El barranc s’estretix conforme avancem. En les parets s’observen evidències de processos de karstificació, com a marques de dissolució i buits que, en algun cas aconseguixen bon grandària.

Finalment arribem a la zona més profunda i estreta del congost. Es tracta d’una autèntica ranura de més de 60 m de profunditat que tan sols té un o dos metres d’amplària en el fons. Les parets estan totalment polides per l’impacte de la càrrega de materials transportada per les crescudes que, recordem, és la verdadera causa, junt amb l’energia de la massa d’aigua, de que este element siga capaç d’excavar de semblant manera en les dures calcàries. Deixem parlar ara a les imatges conforme avancem cap a l’interior de l’estret.

image

Pas estret davall el pont del ferrocarril. Pareix increïble que un barranc que està sec la major part de l’any haja pogut encaixar-se d’esta manera.

image

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *