El desastre de l’any 10

Tots hem sentit parlar de l’any deu per referir-se a una situació desastrosa. Però, sovint desconeixem el seu significat original, el qual es remunta a la greu crisi econòmica i social que va afectar grans territoris, entre ells
la nostra comarca (La Vall d’Albaida), el 1.910, justament un segle abans de l’actual.

L’edat d’Or de la vinya en la Vall d’Albaida es va assolir el 1.889 amb una extensió màxima de 12.495 hectàrees en el Partit Judicial d’Albaida i de 7.899 més en el d’Ontinyent. El cultiu tenia en aquells moments una forta demanda des dels països de l’Europa Occidental, especialment de França, la qual havia vist reduïda la seua producció a mitjan segle XIX per l’atac de l’oídium i en els anys 80 per la fil·loxera. De forma que les nostres vinyes es beneficiaren pel retard en atacar-nos les plagues i el benefici de vendre aiguardent, panses i vi a un bon preu feren possible un gran creixement de la població, importants canvis urbanístics en els nostres pobles i la renovació dels antics mitjans de comunicació, tot destacant a partir de 1.893 el pas del ferrocarril cap a València .

any12Però l’insecte voraç anomenat “Philoxeta vastraix”, a partir de 1.906, es va estendre des de Benigànim i d’altres focus com ara Gata de Gorgos i Xiva, cap a la major part del territori valencià. Va caldre arrancar les vinyes velles autòctones de peu europeu i substituir-les per peus americans, immunes a la larva fil·loxèrica que viu paràsita en el tronc i en les arrels. Els viveristes de la nova planta americana es consolidaren a Ontinyent, Agullent, Aielo de Malferit, els quals encara són hui en dia els principals productors de barbats de tot l’estat.

La reconstitució de la vinya va ser dificultosa perquè al mercat productor europeu ja s’havia recuperat i el preu del vi va baixar. A més, una greu sequera va afectar les nostres terres entre el 1.908 i el 1.913. Com que molts dels grans propietaris de terres no pogueren enfrontar econòmicament la repoblació amb vinyes americanes, optaren per distints camins com ara invertint en altres sectors (electricitat o indústria tèxtil) o bé es convertiren en rendistes cedint els bancals en règim de parceria. A més, la situació va afavorir el fraccionament de les grans heretats.

Però en el marc d’una societat majoritàriament agrària, la vida en la vall es va fer tan difícil i insostenible que milers de persones optaren per emigrar al sud de França, a Barcelona, a Algèria, a Cuba i especialment a l’Argentina, país que en aquell moment gaudia de gran prosperitat. Un 30% de la població, la majoria homes joves, es va veure obligat a emigrar. Triaren com a destinació el Midi francés, Barcelona, l’Argentina, l’Alger… En aquell moment, a l’Argentina feia falta molta mà d’obra. L’any 1879, el govern argentí havia portat a terme l’anomenada «guerra contra el indio» i havia colonitzat la Pampa i la Patagònia després d’haver massacrat els Maputxes i els Tehueltxes. A partir dels anys huitanta del segle XIX, l’Argentina es convertí en un país agro-exportador i un focus d’immigració. La majoria de valldalbaidins es quedaren a Buenos Aires treballant en el sector serveis; d’altres aplegaren fins a Rosario Còrdova i trobaren faena en l’agroindústria i, uns quants, es guanyaren la vida en les vinyes de les províncies de Mendoza i San Juan.

El documental

En aquest documental hem traçat una aproximació a aquest fet històric amb la intenció de reflexionar sobre el fenomen migratori i la importància d’aprendre de la història per a no repetir errors.
Ho hem fet a través de descendents d’aquells emigrants i també de persones que són coneixedores del tema en el camp de la història, la literatura, la biologia, l’art…

Abans de realitzar el documental vam viatjar i viure unes setmanes amb els fills i els néts d’aquells emigrants a Buenos Aires. Així mateix vam visitar el Centre Valencià de Rosario. Els argentins diuen que «Aquí todos venimos de los barcos y “naide” es más que “naide”».De fet, si en 1.910 la comarca tenia 50.784 habitants, quan ja portàvem diversos anys eixint de la crisi, el cens de 1.920 en va registrar 50.230.

De la mateixa forma que el pintor J. Segrelles va immortalitzar en els ‘lunetos‘ de l’església major d’Albaida aquest fet històric que tant va marcar els nostres avantpassats, també des de l’IEVA (Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida) hem volgut commemorar-lo cent anys després a través del mapa que teniu a les vostres mans.

El documental ha estat patrocinat per l’Associació de veïns del Llombo, el documentalista Lluís Pérez, el músic Josep Mira i el guionista Casimir Romero. S’estrenarà, molt prompte,a l’Associació de Veïns del Llombo d’Ontinyent i es projectarà al llarg de l’any als ajuntaments, instituts, llars de jubilats i cines de la vall d’Albaida.
També han col·laborat La Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, l’IEVA (Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida), la bodega Tomàs Torres, el cine club Utiye, les bodegues Terres dels Alforins i el Mas la Arboleda.

Per: Casimir Romero

any11

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *