Endinsats a l’Infern.

El dimarts 27 de març de 2012 vaig descendir al barranc de l’Infern escortat per Carlos Sanchis, amic i experimentat muntanyenc, qui m’obrí pas en el congost a cop de ràpel. Era la meua estrena en aquests afers “rapelaires”, i he de reconéixer que la tècnica amb els mosquetons, els arnesos i les cordes no em va semblar complicada. Sí que m’ho va semblar, i molt, la ruta escollida, sobretot perquè em vaig encabotar en fer-la carregat amb bona part de l’equip fotogràfic i el trípode de les grans ocasions, que pesa tres quilos.

A més del susdit trípode, a l’interior de la motxilla portava un neoprè de 5 mm i dos bidons estancs. Dins del més gran portava una càmera Cànon 60D, tres objectius [un ull de peix (Samyang 8mm), un gran angular (Cànon 10- 22mm) i un zoom de focal mitjana (Tamron 17-50mm)], un filtre polaritzador, un filtre ND 1.6, un filtre degradat ND 0.4, dos cables disparadors i alguns accessoris de protecció i neteja. Dins del bidó més petit anava el menjar i el material de seguretat i emergència. El pes total superaria els 15 quilos.

Per la seua banda, Carlos portava tot el material d’escalada a l’interior d’una altra motxilla: un bidó estanc, dues cordes de 20 metres, dos arnesos, un sens fi de mosquetons, una càmera compacta submergible i altre material que ara no sabria identificar.

A les 09:00 ja estàvem baixant al barranc. Ho fèiem a través del PR- 147 que surt des de les Juvees d’Enmig, a la Vall d’Ebo, animats per la visió del canó en la llunyania. Les panoràmiques al barranc resultaven espectaculars i, tot i així, vaig aconseguir no desenfundar la càmera fins que arribàrem a la Font de Reinós: tot un èxit. Allà descansàrem el temps just per a prendre un parell de fotos i de seguit tornàrem al sender i al pedregós llit del barranc. Al poc, el primer ràpel ens esperava a les portes de l’Infern. Eren les Barranc110:15 quan s’endinsàvem en el congost vestits de neopré, i no sortiríem d’allà fins ben passades les 18:00. Sí, huit hores ens portà recórrer el miler escà s de metres que constitueix la gola del barranc de l’Infern. Segons les fonts consultades, el tram presenta nombroses marmites i uns 80 metres de desnivell, salvables mitjançant ràpels en poc més de dues hores. Nosaltres, però, no estàvem allí per a batre cap rècord de velocitat sinó per a paladejar cada pas i fer les millors fotos possibles. Ja des del primer ràpel la nostra ruta es convertí en un continu traure i posar-se la motxilla, obrir i tancar bidons, traure i ficar la càmera, canviar objectius, muntar i estabilitzar el trípode, però també dedicàrem bona part del nostre temps a contemplar el maragdí color de l’aigua assolellada a l’interior dels gorgs, a gaudir el tortuós tancament entre penyes, a sentir el recòndit silenci de l’ocult, a imaginar el tremebund bram de la barrancada i a sospitar la seua colossal acció erosiva.

El descens d’aquest barranc comporta grans riscos, d’això puc donar fe. Ja durant la fase d’informació prèvia en tinguérem coneixement, ja que aquells que bé el coneixien informaven de nombroses morts esdevingudes al seu interior (diuen que el barranc s’ha cobrat la vida de 23 persones als darrers 20 anys) així com d’una infinitat d’accidents i dels rescats més complicats i diversos. Sense anar més lluny, tot just uns dies abans del nostre descens, la televisió informava que un grup de muntanyencs havia quedat atrapat al seu interior per causa d’una forta tronada, requerint l’ús d’un helicòpter per a procedir al seu rescat. Allò semblà ser una imprudència, però només cal un mal cop, una relliscada, una caiguda, per a quedar atrapats al seu interior. Amb tot, i malgrat que era la primera vegada que Carlos el descendia, vaig confiar en la seua experiència i la veritat és que tot va sortir d’allò més bé. En realitat, el fet que totes les marmites estigueren plenes d’aigua facilità molt la tasca, atés que d’haver-les trobat seques hauríem tingut que esforçar-nos a fons amb uns passamans que no sempre es trobaven en bon estat. Més que barranc, allò mereix anomenar-se congost, tal és l’angostura del seu pas.

Barranc2

No obstant això, és precisament aquesta estretor el que li confereix tot el seu atractiu. Passos de dos pams i impossibles parets verticals fan que et sentes minúscul allà dintre. Si a això li afegim l’exuberància de l’aigua, la bellesa augmenta de manera proporcional i, també, la nostra insignificança. No, mai no oblidaré la sensació que s’experimenta quan, enclavat en el seu interior com una formiga, un alça la vista per escapar de la presó i, allà dalt, enganxades sobre la vegetació a molts metres d’alçada sobre el cap, descobreix el cúmul de canyes que la barrancada arrossegà en la seua última crescuda. És aleshores quan un se sent de veritat no res i a mercè de la Natura. Referent a la immensa força d’una crescuda a l’interior del barranc de l’Infern, valga la descripció dels efectes que la gota freda de 2007 produí en la morfologia del barranc (text extret de la web www.barranquismo.net): «Durante la devastadora crecida del 12 de octubre de 2007, provocada por unas lluvias torrenciales que en algunos puntos sobrepasaron los 400 litros en un corto espacio de tiempo, se produjeron cambios radicales en la orografía del barranco. Todas las zonas verticales y la mayor parte de las zonas horizontales fueron modificadas. Toneladas de gravas sepultaron el cauce rocoso, dejándolo en algunos puntos a más de 5 metros de profundidad y haciendo desaparecer todas las marmitas trampa. Muchos de los anclajes químicos fueron doblados y arrancados. Bloques de toneladas de peso arrastrados, la vegetación arrancada, las sendas de acceso y retorno destrozadas y hasta algunos de los muros de las terrazas de cultivo que se construyeron hace cientos de años y que habían permanecido inalterables hasta nuestros días se desmoronaron.»

No vull ni imaginar-me, o sí, la por que van haver de passar els muntanyencs que quedaren atrapats al seu interior l’altre dia, amb la barrancada bramant sota els seus peus, penjats de mala manera sobre una cornisa de pedra, de nit, amb el fred enganxat als seus cossos… Per a nosaltres, però, fou un plaer gaudir dels gorgs plens d’aigua, tan maragdins i serens. Sí, puc donar fe de l’extraordinària bellesa del lloc, però potser les meues paraules es queden curtes comparades amb les valoracions d’experimentats muntanyencs que han baixat desenes de barrancs (text extret de la web www.barranquismo.net): «El Barranc de l’Infern es, sin lugar a dudas, el cañón más relevante del arco mediterráneo peninsular y uno de los mejores cañones secos. Es incomprensible lo poco valorado y la escasa/nula atención que se le ha dado en los ámbitos barranquistas. La morfología de todo el tramo deportivo tiene una estética envidiable y no hay cañón calcáreo que le pueda hacer sombra. Desde mi humilde punto de vista y bajo la objetividad que me ha aportado haber descendido bastantes cañones en diversas zonas del mundo, sólo puedo ratificar estas palabras. Para mí también el Barranc de l´Infern sigue siendo el rey de los barrancos secos, gracias a su formidable roca caliza de color blanquecino, sus fantásticos pulidos y la majestuosidad de su gorga. En definitiva, ya no hablamos sólo del mejor barranco de la provincia de Alicante, ni de la Comunidad Valenciana, ni tan sólo de España, si no del mejor barranco seco de toda la franja Mediterránea.» Què vos sembla? Sí, les portes de l’Infern estaven obertes i, àvids d’emocions, ens atrevírem a passar…

Per: Just I. Sellés autor de la novel·la “Al-Azraq, el Blau”

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *