Hi ha teatre més enllà del teatre?

El teatre pot arribar a presentar-se com un autèntic erm. Potser siga una de les arts generalistes menys consumida y desconeguda per a la societat actual. Percebut quelcom antiquat, relicte d’un passat pre-cinematogràfic. En canvi, és considerat mare de l’expressió artística escènica per als professionals del gremi, potser com el jazz a la música o els escacs als jocs de taula.

Els actors senten un fort respecte a l’escenari, a les ferotges mirades del públic, al nudisme sotmès, al directe sense talls, al fet que, per damunt de tot, “the show must go on“. Potser per aquest fet es considera una activitat fortament adrenalínica per als seus protagonistes. I és que l’adrenalina té una elevada component addictiva. Tan atractiu, tan salvatge i tan ferotge per als pobladors d’escenaris; i en canvi tan poc valorat pels consumidors potencials.

Ens preguntem, que té de dolent el teatre? I podríeu respondre: res. Però, la realitat és que la desconnexió, l’esquerda entre públic i teatre, cada vegada es fa més ampla i s’obri com un precipici quasi insalvable. La crisi existencial que viu el sector del teatre es pot enfocar des de molts prismes degut a que la causa és multifactorial. Però, a nosaltres ens agradaria destacar-ne un: el teatre es fa per al públic. L’hegemònica elit teatral existent, programadors, actors, sales, concursos, i tot el demés attrezzo que la complementa, viu professionalment gràcies a la subvenció oficial, a l’entramat d’amiguisme i enxufisme clàssic de quan s’és classe diferenciada, de quan el pastís és fàcilment repartible en porcions adequades. Arribats a este punt, ni la qualitat (què no sempre és absent) ni la connexió obligatòria amb el públic son necessàries. I quan esta succeeix, la qualitat descendeix per mostrar-se com a un showbussines farandulero, un teatre de capelletes, explotant recursos típics fins a la sacietat, posicionant la venda d’entrades per damunt de tot.

El punt crític en el que ens trobem, on la competència és inexistent, on no hi ha objectius ambiciosos, on la capacitat de superació no és premiada, el teatre mor. S’esfuma. I l’obligatòria necessitat d’acostar-se al públic desapareix. On és l’adrenalina ara? Ha arribat l’hora d’un canvi. Reclamem un teatre fresc, cordial i extremadament pròxim a l’espectador, de múltiples llenguatges escènics, si ens disculpeu, de collons i ovaris, és a dir, un teatre total.

Des de el moviment underground forçat en el que malviuen molts ‘intents’ de professionals, des de circuits tancats de bars que maregen, que enfonsen anímicament; des de sales improvisades amb públic conscienciat, des de les cabòries per facturar, des de la prostitució salarial a canvi d’un accés a requisits tècnics mínims; en resum, des del fang, hi ha molta gent vàlida que intenta accedir al gran públic amb un material digne de, com a mínim, competir amb aquell altre ofert pel sector acomodat (conformista) dominant. Quantes vegades hem pogut assistir a un exercici teatral excel·lent, enginyós, entretingut i professional en un lloc no habilitat per dur-se a terme? Teatre de guerrilla, de subsistència, al·legal o potser immoral per als propis actors exercint, en la seua llibertat professional, el seu treball.

Malgrat tot, hi ha molta gent que resisteix, inclús coneixent en carn pròpia les conseqüències que se’n deriven d’este estil de vida. Intentar viure en estes condicions té repercussions negatives per a les companyies teatrals que aspiren a professionalitzar-se. Primer de tot: l’esgotament. Sentir que, independentment dels esforços que fas dia a dia per tirar endavant, per preparar una obra impol·luta, no avances, no s’obté una recompensa ferma. L’accés a una porció del pastís el tens vetat. Segon, eixe esgotament crònic desfà la qualitat, les maneres observades en aquells prototips d’actors quan començaven, innocents, aliens al món real. És molt difícil motivar gent extremadament vàlida quan no s’obté ni un mínim feedback en forma de molles. I els anys passen, i tot això i tot allò. Arribats a este punt, ens preguntem quants actors, quants promotors, quants projectes de sales, quantes companyies de teatre hauran mort d’esgotament o hauran fet un gir cap a la cerca de subvencions, abandonant pel cami els propis principis i filosofies? Quines altres hauran desaparegut, fins i tot tenint una qualitat més digna que la de molts supervivents? I us explicareu, potser, o tal volta repetireu aquell mantra que diu “els inicis sempre són complicats”.

Realment ho són. I moltes vegades els finals també. Però, sempre hi ha alguna cosa entremig que… ‘potser pague la pena! Segurament.’ (s’afanya a etzibar un de nosaltres). Sí, segurament el teatre no és més que un reflex del Món en el qual vivim. Una rèplica en miniatura d’un problema global. Ens podríem passar hores (i diem hores) reflexionant al respecte, però el temps és finit. És moment de deixar de parlar, i sobretot de lamentar-se. Vivim un temps social de renovació, de fer i d’actuar; de fer teatre total i actuar contraposant al pessimisme dels fets a l’optimisme de la voluntat.

Una reflexió satírico-real del món de l’espectacle teatral de petit format.

Per Circ-O-Rama Teatre*

Circ-o-rama Teatre som una jove companyia teatral valenciana fundada al gener de 2013 i formada per Francesc Raga, Lluc Teodoro, Joan Garcés i Cesc Domènech. Estem compromesos en la defensa de la nostra llengua, cultura i patrimoni (tant material com intel·lectual). De bon començament aquesta idea rectora ha estat present no sols en la nostra activitat teatral, sinó en la seua difusió (entrevistes de ràdio o publicació de mitjans). Ens veiem amb cor d’irrompre en escena per demostrar que hi ha teatre més enllà de la subvenció oficial, del showbussines, de l’enxufisme i les capelletes. Fem un teatre fresc, cordial i molt pròxim al públic. Utilitzem múltiples llenguatges escènics, car el nostre és un Teatre Total. Iniciem la nostra singladura al setembre de 2012, amb la preparació del primer ‘Microfestival de Teatre Sostenible’ (MTS) i debutem als escenaris de café-teatre el 14 de febrer de 2013 (al pub Papaya Club, Zona Abastos-València). Des d’aleshores hem actuat a pubs, restaurants, cafeteries, cerveseries i sales de petit format (com ara, la Protectora) a la ciutat de València i els seus voltants. Hem col·laborat i col·laborem amb diverses entitats culturals i cíviques com ara Ca Revolta (València), l’associació cultural la Mistelera (a la Xara, Dènia), l’associació teatral i cultural Kasiopea (La Pobla de Vallbona), o l’agenda contrakultural  València Comkal. També comptem amb el patrocini de l’escolagavina, cooperativa valenciana d’ensenyament. Actualment compaginem les representacions del nostre Tres en Barca i el Microfestival de teatre sostenible (MTS) amb la preparació del nostre proper muntatge Barraca Horror Show. Podeu seguir-nos a facebook (fb.com/circoramateatre) i twitter (@Circorama), consultar www.circorama.net o escriure’ns a circoramateatre@gmail.com.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *