MOX NOX: estimat verí, amagada clau

El carrer estret recollia tot tipus de joves vinguts des de diferents llocs de la Marina i de la Safor. La Policia Local era una companya més d’aquelles llargues nits, sempre tenint cura perquè cap cotxe xafara les colles d’amics que creuaven d’un costat a l’altre de l’asfalt i fent d’homes bons quan intervenia la Guàrdia Civil en aquells moments en què el soroll viari i altres coses es disparaven. Primer el Tocamarro, després el Verdolaga, el Quatre Estacions, l’Eufòria i la catedral de la nit: el Graffiti. Una ruta imparable cada divendres i dissabte. I tot en tan sols dos-cents metres de distància, al carrer del Mestre Serrano.

Era Pedreguer (la Marina Alta) a les acaballes dels 80 i principis dels 90. El millor indret per a criar-se musicalment. Al Graffiti molts vam conèixer les discografies completes dels Ramones, la Velvet, Doors, The Clash, Fleshtones, ZZ Top… mentre adaptàvem les lletres a la nostra dicció entre birres i burrets. Allí assaborírem els grups de la psiquedèlia, del garatge, del punk… barrejats amb les bandes d’ací i d’allà. Un miracle per a una població que en aquell moment a penes devia arribar als 5.000 habitants i que es va convertir en l’epicentre musical al sud de València.
Us presente un grup amb el qual podreu reviure o intuir aquella atmosfera que encara roman en les nostres neurones. Mox Nox torna a traure disc –Or i baladre– després del flamant Damnatio Memoriae (millor disc de rock als Premis Ovidi Montllor de 2013). El cantant, Lluís Castelló (Pedreguer) explica que el nou disc té certa continuïtat amb l’anterior, encara que «les lletres ara beuen més aviat d’un ambient rural,per un costat, però també fosc per l’altre».

El xiuxiueig de la veu, les guitarres agraonades, esmolades, tètriques, la contundència i la força rítmica dels diferents plànols sonors fan d’aquest Or i baladre una invitació expressa a conéixer altres singladures de la música en valencià. I la veritat és que fan falta. L’indie en la nostra llengua està per explotar.

Mox Nox amaga històries. La veu, les lletres, els símbols… Només cal veure la portada del disc (de moment, en format digital) que podria representar el missatge de qualsevol lògia maçònica (ells ho diran). Pel que fa al nom Or i baladre, Lluís Castelló analitza l’esperit de la contradicció. «El baladre és una planta molt estimada i de gran bellesa, però que amaga el verí a les seues flors». De l’or no cal explicarse massa. El treball s’ha enregistrat als estudis Tigruss de Gandia.

«L’heura», «Bicicleta, drac» (fabulosa, ja la voldrien per a ells els Surfi’n Bichos o Mercromina de l’època), «Les claus», «Cerimònia d’homenatge», la vitalista «Mar i muntanya»… Deu cançons per a un univers atractiu i confús, ple d’incògnites. Benvinguts al Graffiti sonor de llums fluixes, de racons amagats, de suor i de contacte. Entreu, entreu.

 

Per: Vicent X. Contrí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *