París post 13N

La ciutat de la llum venç la foscor.

25 de març de 2016. Vaig aterrar a París vora la mitjanit. L’aeroport d’Orly, desolat en horari nocturn, oferia una visió prou casolana d’una ciutat que no ho és en absolut. El taxista que ens traslladà fins al centre tenia un accent tan sospitós com el meu. Quant de temps feia que no parlava francés? Jo, que no ell. Una llengua que conec i que m’estime, entre altres coses perquè és la llengua d’un país que conec i estime per igual. La façana cosmopolita de la capital francesa fa que tothom hi siga benvingut, independentment de la procedència.

Per això el conductor del taxi, probablement nascut a l’est d’Europa, parlotejava amb una cadència xiuxiuejant, inesperada, tot atorgant-li al meu accent deficitari una dimensió més digna. Els bulevards de la capital, a les darreres hores d’un divendres, retenien el glamour intacte que hi preveia retrobar. Era la primera vegada que xafava la ciutat i no volia que la tragèdia dels atemptats gihadistes del 13 de novembre aigualira l’experiència sensorial de descobrir París per primera vegada en la vida. Feia a penes cinc mesos d’aquella barbàrie i era del tot curiós constatar que la meua reserva em duria fins a la Rue de Malte, just davant de la Place de la Republique on centenars d’espelmes recordaven la memòria recent de les víctimes. La tria de l’hotel, del tot arbitrària, la vaig fer a setembre, tres mesos abans que Salah Abdeslahm i companyia assassinaren 147 persones amb tota la covardia i perversitat d’aquest món, i també dels altres.

Uns crims salvatges que es disseminaven al voltant d’aquell punt tan neuràlgic com simbòlic, ja fóra per la presència del proper restaurant Carrillon com pel dissortat ressò de l’adjacent sala Bataclan, camí de la Place de la Bastille.

13N1Uns fets recents que era impossible no recordar mentre un passejava pels indrets que havien acollit l’horror. Tant se val: el moviment ininterromput de la ciutat et conscienciava aviat de la necessitat de no renunciar a l’encant il·limitat d’una metròpoli en perpetu reviscolament. És aquesta l’actitud estoica que podia percebre’s al caliu de les terrasses, on les parelles seguien bevent espumoses cerveses i els músics seguien tocant cançons com les que van haver d’interrompre en una nit de divendres no tan afalagadora com aquella.

En els següents dies de l’estada, vaig comprovar com la ciutat es refeia de l’incident amb coratge i determinació. Seguir endavant no és només ablanir la por que acartrona l’enteniment, sinó desafiar les amenaces i les idees malaltisses –les silents, les probables– que alimenten el terror.

Els parisencs s’han vacunat contra aquests mals i no era gens difícil detectar com la intenció dels botxins s’esvaïa en la pròpia carnalitat d’una ciutat que és continu espectacle. Un arxipèlag monumental que s’abeura del Sena i de les possibilitats de prolongar la singladura fluvial per barris potencialment colpidors. Des de la concisa majestuositat de Nôtre- Dame fins als carrerons bohemis de Montmartre, París amaga postals a dojo: els petits restaurants del barri llatí, els carrerons més evocadors de Le Marais, les tendes més pijes i inaccessibles dels Champs Elysées… Un munt de referències que no per més sucades per l’imaginari àvid del turisme de masses deixen de ser corprenedores. Increïblement úniques. I sí, en efecte: rematadament belles. No debades, la visita a la Torre Eiffel, entelada per la munió de militars que l’encerclaven, era la declaració definitiva d’intencions d’una ciutat que no admet bé les prohibicions, menys encara les que inclouen el gaudi, la pura diversió. Des de dalt del monument, prou més immens del que un pot arribar a cavil·lar, la materialització de la iconografia parisenca prenia matisos encara més intensos: la visió d’un Sacre-Coeur encimbellat a la part més alta de la ciutat, la daurada testa de l’Òpera, la cresta envidrada de la Gâre du Nord

Els dies a la capital francesa s’evaporaren tan ràpid com13N2 els fums de l’espessa fondue de formatge amb què ens acomiadàrem de París. Una última passejada per alleugerir l’espera a la terminal low cost on de segur perdríem la darrera vesprada i també la paciència. Abans, però, un adéu parcial als carrers que vorejaven l’hotel i que en un matí de dimarts mantenien ben alt el nivell d’una estètica inimitable. Sense voler, quasi perdent-nos en la direcció equivocada, vam ensopegar amb la Sala Bataclan, just quan començaven les tasques de rehabilitació del local. Més enllà dels ciris, de les flors seques, els operaris apartaven les tanques que cobrien un aparador cosit a trets. La puntualitat de periodista intrèpid arribà tard al dol com a vianant sorprés. No vaig fer cap foto a un instant que era santuari i recordatori alhora. Tampoc no volia que la darrera fotografia del viatge recollira aquella imatge, de la mateixa manera que els supervivents d’aquell assalt de segur que pretenen recordar les cançons dels Eagles of Death Metal abans que els crits dels islamistes que anul·laren aquell concert per sempre. Aleshores em vaig adonar de la infal·lible eficiència de l’art, de la cultura, per superar els entrebancs que li barren el pas a la pau. Si més no, els Eagles of Death Metal acabaren el seu concert parisenc quatre mesos després de la fatídica interrupció per tal de demostrar que la música, els músics, havien culminat allò que els terroristes no aconseguiren. Sense cap mena de dubte, el rock sona més fort que els kalàixnikovs.

Per Jovi Lozano-Seser, escriptor i gerent de la MACMA

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *