Del Montgó a MANHATTAN:valencians a Nova York

Entrevista amb Juli Esteve, Director d’InfoTv

Bona Vesprada Juli, estàs ací a Dénia per presentar l’últim treball d’InfoTv, la tercera entrega de la
Sèrie de documentals del Montgó a Manhattan, Valencians a Nova York. Pretenem que la Revista Tarannà siga aquell eix vertebrador on puguen confluïr totes les corrents culturals, literàries, estudis, investigacions i l’oci de les comarques centrals. Com a clar referent dins del món de l’audiovisual valencià com veus aquesta nova iniciativa?La veig ambiciosa, arriscada i valenta, perquè els temps que corren no són propicis. Però com que iniciatives com esta són tan radicalment necessàries, no hi ha més remei que fer un pas avant i llançar-se. I fer bé els números. Això sempre.

Sabem que vas estudiar uns quants anys de ciències químiques. Com acabes dirigint una productora d’audiovisual?Explicar això és explicar la meua vida de cap a peus. Però podem resumir-ho dient vaig estudiar fins a cinquè de químiques, com abans havia fet dos anys d’enginyeria industrial, més per capacitat que per vocació. I quan la vocació amb majúscula va arribar, la de periodista, no ho vaig dubtar. Vaig deixar els estudis, tot i que em faltava només un curs, i em vaig posar a treballar amb tota la passió de què sóc capaç. Era per al Diario de Valencia primer i per al Noticias al Día després, entre desembre del 1980 i juliol del 1984. Després va vindre el treball com a redactor en la delegació del diari El País, a València; la subdirecció de l’Avui a Barcelona; la funció de Coordinador d’Informatius en l’equip que va posar en marxa Canal 9 (entre 1989 i 1995), la delegació a València de TV3 (1995-2004) i des d’aleshores, la fundació primer i la direcció després d’InfoTV, tant en l’època en què vam funcionar com un canal de televisió (2005-2008) com després, quan ja ens vam dedicar sobretot a la producció de documentals.

Som els valencians desconeixedors de la nostra propia història? Tots els pobles del món són prou desconeixedors de la pròpia història, en general. Sabem més de la història dels Estats Units, reflectida en mil sèries i pel·lícules, que la nostra pròpia història. Primer, perquè llegim poc. I després, perquè els americans dominen el món audiovisual, que és el de les audiències massives. Per això és important investigar la història pròpia primer, sí, però després, convertir-la en audiovisuals, ja siguen documentals o pel·lícules de ficció, perquè el contingut que pretenem difondre arribe a moltíssima gent.

De sempre a quasi totes les famílies hem sentit contar batalletes del besavi que havia estat al Canadà i mes cap ací dels uelos que havien estat a Alger, treballant a la Ribera o a la verema francesa. Som els valencians un poble emigrant? Els valencians de la capital i de la taca verda que l’envolta, és a dir, l’Horta, la Ribera i el tarongerar de la Plana, molta gent, per tant, no hem emigrat. I l’única emigració que coneixem és la que hem vist arribar, des d’Andalusia o Castellala Manxa els anys 60, o des d’Àfrica, Europa Oriental o l’Equador els últims 20 anys. Però fora d’eixa zona, on l’aigua de riu permetia regar i obtindre més renda del camp, allà on tot era secà, la gent ha emigrat a cabassades. Parle de la Marina, el Comtat, la Vall d’Albaida, el Vinalopó… de l’interior de Castelló i de València… Si algú no pot mirar per damunt del muscle a emigrants i forasters, eixos som nosaltres, els valencians.

Que té la Marina que està esdevenint protagonista de molts dels documentals d’InfoTv? És cert. Des que el 2009 vam produir Moriscos, els valencians oblidats, no hem abandonat la Marina pràcticament. Ha sigut com quan menges cireres, que darrere d’una se n’enganxa una altra i així fins que pegues una bona fartada. Però encara no hem arribat a fartar-nos-en, eh! En aquell documental, l’al·lusió d’un entrevistat al fet que amb la repoblació mallorquina posterior no va vindre “lo millor de cada casa”, va provocar la protesta de les tres persones que més saben en el món de la repoblació mallorquina, Antoni Mas, Joan-Lluís Monjo i Josep Mas. En l’estrena a Déniarecorde que van vindre cara a mi en acabar la projecció, per parlarme de la repoblació i aquell mateix dia vaig tindre clar que eixe era el nostre documental següent. I va eixir Valencians de Mallorca. I gravant a Tàrbena una escena d’eixe documental, unes dones que una vesprada d’estiu, mentre jugaven a ginebra, un joc de cartes típicament tarbener, va sorgir la idea de contar l’emigració a Algèria. D’aquelles cinc dones, tres havien viscut i treballat allà. I mig poble de Tàrbena i de molts altres de la contornada. Jo em vaig quedar bocabadat, per la dimensió del fenomen. I hi havia, en efecte, molt a contar. Almenys, per omplir un documental en dos parts de 60 + 75 minuts. I després vam abordar el macroprojecte de l’emigració valenciana al Canadà i als Estats Units, com a conseqüència lògica de l’anterior. De tota manera, jo ja coneixia este fenomen per raons familiars. El dia que la meua dona, que era de Pego, em va convidar a dinar a cals pares, perquè els coneguera, això seria pel 1987, em vaig quedar de pedra en sentir el meu sogre contar com la uela Adelaida, una dona analfabeta, quan tenia 45 anys, el 1920, se’n va anar a Nova York. I el pare de la meua sogra, també. I mig poble de Pego. Ja estant a Canal 9, cap al 1993 deuria ser, vaig enviar un equip als Estats Units per fer un reportatge sobre la qüestió per al programa Dossiers. Van fer un bon treball, però em va saber a tan repoquet, que vaig pensar que un dia eixa història s’hauria de contar amb profunditat. I ací estem.

Quan decidiu que necessiteu quatre documentals per poder explicar correctament l’emigració als EEUU
i al Canadà? Al principi no ho preteníem. Era maig del 2012 i havíem acabat de muntar el documental d’Algèria, la primera part del qual s’havia basat en el treball d’investigació publicat per Àngela Menages i Joan-Lluís Monjo en el llibre Els valencians d’Algèria. I van començar a buscar documentació sobre la qüestió. I n’hi havia poca, la veritat. En eixe just moment, va aparèixer el llibre de Teresa Morell, Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920), el primer que es publicava sobre el fenomen i l’única publicació que contava la història completa, des de les causes de l’emigració, a la manera de fer el viatge, l’arribada, el treball, les crisis que els fan tornar… Eren només 80 pàgines de text, però eren les úniques pàgines escrites sobre el conjunt del fenomen. El llibre ens va donar moltes pistes, com ara l’existència d’un arxiu disponible en internet, on consultar les llistes dels passatgers que arribaven a Nova York. Parle de la pàgina web ellisisland.org. I vam decidir que amb un instrument tan poderós com eixe, havíem de començar des de zero. És a dir, buscàrem elaborar la llista completa de tots els valencians que van anar als Estats Units i el Canadà. I l’única manera de fer-la era revisar un per un tots els noms dels passatgers de tots els barcos que arribaren als ports atlàntics dels Estats Units i el Canadà des d’Espanya o França, entre el 1900 i el 1920, que és quan va acabar l’emigració. Allò pensava que seria llarg, però fàcil. I no em vaig enganyar. Durant moltes hores al dia, tots els dies de la setmana i
totes les setmanes d’aproximadament un any sencer, vaig estar revisant milions de noms i extraient, d’un en un, tots els valencians que trobava, fins acabar. Al final, teníem 15.594 entrades de valencians. Sabíem l’edat que tenien, l’estat civil, l’ofici, qui coneixien a Amèrica, a quina ciutat anaven i, sobretot, el més important, d’on eren. Teníem, per tant, el retrat perfecte de l’emigració valenciana a l’Amèrica del Nord. Però faltava el més important. Havíem de saber què havien fet i aconseguir diners per al projecte. I vaig dedicar uns quants mesos a visitar els cent ajuntaments on havíem trobat més de 20 emigrants, per contar-los-ho i demanar-los col·laboració, econòmica i logística, per localitzar els descendents. Una cinquantena de municipis s’hi van incorporar, directament o amb l’ajuda de la Diputació de València, i durant un altre any sencer vam visitar eixos pobles i 20 més per entrevistar-nos amb un total de 700 persones. I va ser allò una gran experiència. Aquella gent ens va obrir el cor, la ment i els calaixos dels aparadors per traure de tot. I d’aquelles 700 cases d’on ens van tractar tan bé, ens vam endur informació de 1.500 dels 15.000 emigrants; unes 12.000 fotografies i documents relatius a l’emigració, tots digitalitzats; i un catàleg de 500.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *