Tarannà Teatre i Terato Teatre. El big bang del teatre amateur a la Marina Alta

Hi ha moltes definicions de teatre, però ens quedarem en una que engloba tota la immensitat d’aquest art: “l’home parlant de l’home”. És a dir l’ésser humà descrivint totes les seues misèries i alegries, desitjos i pors. Per això el teatre es remunta a l’aparició de l’ésser humà sobre la terra. Podem imaginar-nos als primers humans que habitaren la terra al voltant d’una foguera mentre narraven les seues caceres, o també els primers rituals de soterrament, de culte al sol o a la pluja. El teatre és inherent a l’home, com ho és estimar o ser lliure. Per això encara que durant èpoques els poders polítics han intentat sotmetre o controlar els seus arguments, mai ho han aconseguit. És cert, que han minimitzat la seua influència, però ni les dictadures, reials o militars, ni les crisis econòmiques han pogut evitar que el poble conte damunt d’un escenari les seues inquietuds, siguen artístiques, emotives o polítiques.

Partint d’aquest concepte i acostant-nos a la dictadura franquista, el teatre al nostre País es reduïa principalment a representacions banals i religioses i fetes evidentment en castellà. El teatre en valencià quedava reduït a sainets on es presentaven normalment als llauradors com a incultes i provincians davant els senyors de la capital que parlaven castellà. Tan sols durant els darrers anys de la dictadura varen aparéixer algunes formacions que tenint el valencià com a llengua d’expressió, trencaren amb aquestes cadenes imposades pel feixisme. No es tracta de fer ara i ací un estudi profund d’aquestes formacions afeccionades però és de justícia anomenar dintre de les comarques de la Safor, i les Marines a Pluja Teatre, creat el 1972 però que començà a escampar el vol el 1974 i que la present crisi, amb la nul·la sensibilitat dels governs del PP cap al teatre en valencià, es va emportar per davant farà ara dos anys. Temps tindrem en altres articles de descriure amb el detall que es mereix la trajectòria d’aquesta formació.

Però volem arribar a la dècada dels noranta i centrar-nos ara a la comarca de la Marina Alta. El panorama teatral que ens trobàvem era prou esquelètic: representacions en castellà, vinculades normalment a moviments religiosos i sainets com a única expressió social per a, sobretot, divertir al públic. Per això el naixement de dos grups a la Marina Alta com ara Tarannà Teatre de Dénia i Terato Teatre de Pedreguer van ser vitals per a provocar un autèntic tsunami a tota la comarca que va crear nombrosos tentacles que duren fins avui en dia i que situen en l’actualitat al teatre afeccionat a la Marina Alta com un dels llocs més potents i diversos del País Valencià, tot i els problemes i carències esdevinguts amb els governs populars i el seu, en els millors dels casos, nul suport al teatre en valencià.
De fet, membres formats al si d’aquests grups han estat els impulsors de nombroses escoles de teatre a la Marina Alta, com ara les de Pedreguer, Pego, Benissa, Oliva, Beniarbeig o Teulada. A més a més també han estat membres d’aquestes dues formacions els impulsors de companyies com ara l’Oracle de l’Est o Xinglot Teatre amb una notable i molt variada producció d’obres. En l’actualitat més del 70% del teatre aficionat que es fa a la Marina Alta té alguna connexió directa o indirecta amb estes dues formacions.

Tarannà i Terato aportaren al teatre comarcal atreviment, innovació, formació. En una paraula il·lusió perquè el teatre afeccionat a la Marina Alta tornara a la seua essència, és a dir, a l’home parlant de l’home. I ho feren amb el valencià com a vehicle exclusiu, trencant barreres socials i culturals i apostant per representacions transgressores com ara “Lisístrata” de Tarannà o “Com et trobes hui?” de Terato. A més a més la seua valentia es va portar per diversos camins des del teatre de xiquets fins al surrealisme o conceptualisme. En l’actualitat aquestes dues formacions continuen tan vives com fa ara vint anys i són un exemple a seguir per la resta de grups d’aficionats sorgits al caliu del seu caminar i estima pel teatre.

Per Ovidi Massot

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *