Un emigrant Valencià a Mèxic: L’adaptació

Quan em van dir que col·laborara amb aquesta revista em vaig quedar quasi sense paraules. Era com obrir una finestra i que entrara aire fresc. Per què ho dic? Que algú se’n recorde d’un, malgrat estar lluny i que se’n recorde perquè li agradaria que jo escriguera coses en un paper en blanc, em fa retrobar-me amb la paraula, amb el paper, amb el periodisme.

La idea és apropar-vos un poc a la vida d’un emigrant valencià a Mèxic. No sé si us pot resultar interessant però, de segur, passarem una estona divertida. El dia que vaig decidir vindre a l’altra part del món ho vaig fer sense quasi pensar-ho. De la nit al dia em vaig trobar a la Ciutat de Mèxic, la segona ciutat més gran del món, amb dues maletes i moltes il·lusions per davant.

No em vaig preocupar per llegir com són els mexicans, quina cultura tenen, com viuen, com es relacionen…res de res. A les dues setmanes d’estar ací vaig arribar a tres conclusions molt interessants:

1. Quan un mexicà o mexicana et diga que un menjar pica molt poc és que pica MOLT!

2. Quan un mexicà o mexicana et diga que un lloc està prop, està LLUNY.

3. Quan un mexicà o mexicana et diga AHORITA, significa ja veurem quan perquè pot ser una hora, uns minuts, un dia o una setmana.

Quan vaig arribar no era conscient de les diferències tan grans que tenim malgrat que parlem el mateix idioma. De vegades em sent un holandés o un alemany a València. Quan parle d’aquestes coses amb els mexicans no vull donar la sensació que són critiques, tot el contrari. Simplement compare situacions, tot i que una vegada em van dir: “el pitjor que pots fer com a emigrant és comparar”. I és cert, la clau és acostumar- se, entendre que tu no vas a canviar res i que eres tu qui t’has d’adaptar. Adaptar-se fins al punt de veure a un xic menjant-se un entrepà, que estiga fent cara de passar-ho malament, preguntar-li si el pots ajudar amb alguna cosa, contestar-te que “me enchilé”, dir-li que es deixe l’entrepà si no es troba bé i que et diga: “No, si eso es lo que quiero”.

El meu propòsit és anar contant petites històries dins d’una gran història. Com, per exemple, pujar a un taxi, que el taxista et pregunte si eres de Puerto Rico o Colòmbia, o quan dius que eres valencià que et pregunten si “ustedes también quieren la independencia como los catalanes”. Baixes del taxi i et trobes a una senyora de més de 80 anys fumant a una cantonada i venent coses pel carrer, et veu i et diu: “Alejandro Sanz!”.

Seguirem informant…

Per: Toni Marí, Periodista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *