Vicent Erades,

Un gormand de la paraula.

Ja fa més de dos anys que vaig penjar al meu blog una breu ressenya sobre un jove poeta de Pedreguer que m’havia sorprés per la seua qualitat, Vicent Erades, i el seu poemari Cireres de sal. Hi posava en relleu la seua sòlida formació, el seu sentit del ritme, la gosadia de les seues imatges i la passió desfrenada pel llenguatge. Fa només unes setmanes he pogut llegir Quadern de bitàcola, un nou poemari seu acabat d’enllestir, on he pogut refermar-me en aquella primera valoració alhora que em reconfortava la constatació que Vicent segueix sense desmai amb el procés de conformació d’un, ben sòlid, univers poètic. A la primera part, “Flors de desert”, el poeta –“verbívor de records” – inicia la recol·lecció de flors rarament fresques entre un erm de pell-desert jugant a l’equilibri, el trànsit alat entre l’exotisme i la quotidianitat, amb el rerefons de l’amor que apunta per davall el llençol del llenguatge, en un procés minat, subversiu.

ningú és innocent

tot adjectiu és subjectiu

Després, “Andante spianato per un peix espasa” també s’escriu sobre la pell, la seua és impaciència, l’altra l’oceà on el seu naufragi. I el camí transcorre entre el gel, l’aigua, la nit, el sotsobre…; el camí debanat del coneixement que és el del dir amagat, dislocat, poètic: una simfonia de sensacions, un cataclisme submergit que es manté magistralment en to menor.

Les cordes de piano vibren per simpatia

però la barca llisca sobre l’aigua perquè li té por

A “Curs de paracaigudisme per a paraules inquietes a la punta de la llengua” el poeta esfulla, finalment, la poesia. A glopades, tentinejant com un funàmbul en equilibri entre la intensitat i la lleugeresa, amb passes ritmades, apassionades, musicals…

et seduïa

el dolç tirantet

el tirantet del sostenidor

volies desabotonar-li el sostenidor

poc a poc volies traure-li la roba

interior

al poema

però desconeixies el raval

i els versos de tacó alt.

Sí. Aquest nou lliurament, m’ha refermat en el convenciment que ens trobem davant d’una de les veus poètiques amb més recorregut, no només en l’àmbit de la nostra comarca sinó en el camp global, tan puixant i efervescent, de la poesia jove feta en català al País Valencià. Un estil ben personal, fresc i juganer, entreviat d’ironia i tendresa, propi d’un gormand de la paraula, que apel·la als sentits i a la musicalitat, capaç de trenar ben hàbilment devessalls d’imatges i relacions sobre la base d’un toc surrealista, on la poesia sembla el rastre deixat per l’aflorament del plaer que produeix el deixament, a la vegada profund i volàtil, a mans d’un arriscat envit estètic.

tarannà 2

Per: Carles Mulet, escriptor i professor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *