Wintersun, xiquets no feu això a casa!

CARTELTots el orígens estan envoltats d’una llegenda voluntariosa que mai no acaba de ser certa. Les coses no són tan perfectes com les presenta la memòria al cap del temps, però el seu relat té la validesa dels símbols.

Wintersun, la primera web sèrie de la Marina Alta, va començar a prendre forma (etèria en esta fase) en una avalotada reunió de guionistes que vam perpetrar en La Rectoria. Erens els mesos previs a la caiguda de l’imperi RTVV i els bàrbars havíem tornat a les fronteres amb la destral plena de sang i l’optimisme inconscient dels finals d’etapa. El futur tenia forma de figatell i feia gust de cervesa fresca. No reculàvem davant aquell solet tan bo i l’eternitat ens semblava l’estat natural de les coses. Feien ganes de posar-se de peu damunt la cadira roja de Mahou cinc estreles i proclamar que cada xica era Penèlope i cada gos era Argos tot llançant molletes de pa al vent.

Sí, amics, teníem molta tonteria. Potser havíem begut massa. Després, canònicament, ens vam fotre una paella digna d’un cantar de gesta en Sagra, vam insultar greument la història del ping-pong i vam acabar respirant l’olor de la nit d’hivern negligentment pensant: i sí…

Siga com siga vam sumar 2 i 2. Nosaltres sabíem contar històries i la Marina Alta ens n’oferia un bon grapat. Encara que el moll del relat havia de ser – perquè sí, perquè ens abellia – com de bé es viu en els nostres pobles. Sense caure en bucolismes de postal ni en eslògans de tot a un euro. Per una vegada, la realitat ens semblava suficientment collonuda com per no haver de disfressar-la de res.
Una advertència amistosa abans de seguir: sabíem que no estàvem descobrint la pólvora. Des de sempre, més o menys des que el primer pterodàctil va sobrevolar els ceps de la Vall de Pop, havíem sentit allò de “cal articular la comarca”, “hem de fer Marina Alta”, “si tots ens ajuntàrem…” ZZZzzzzzzz… Ah, encara esteu ací? Perdoneu, havíem pegat una becadeta.

Eixe vell relat de bones intencions havia empedrat tantes vegades el camí a la frustració que tampoc era qüestió de posar-nos “estupendos”. Teníem ganes de fer una sèrie, de recórrer la nostra comarca, de divertir-nos i de demostrar que estàvem ben vius i que és possible dedicar-se al món audiovisual i a la comunicació amb criteri professional ací a casa nostra. Salvar el món, ja si de cas a la vesprada.

Dit i fet

D’aquella intuïció va náixer la productora Sol de Invierno i de la nit al matí passavem de l’edenisme dels volantiners gafapasta a les carpetes plastificades dels emprenedors. De sobte teníem reunions de gent molt seriosa, anàvem a sessions de coaching (una i perquè ens pensàvem que era de colombaires!) i presentàvem declaracions trimestrals tristes com la una vesprada de diumenge en Txernòbil. Fins i tot el notari del poble ens saludava amb un delicat alçat de cella que d’alguna manera ens situava en l’èlit dels bípeds. Emprenedors, col·lega; ho anàvem a petar molt fort.

WTS Fotograma 45

Per no avorrir-vos més alleugerirem esta part. Després de vora un any de maldecaps, viatges en cotxe amunt i avall, cridades de telèfon i mails que esgotaven les nostres capacitats persuasives, vam aconseguir alçar el projecte de fer una sèrie de la Marina Alta gràcies al recolzament d’un grapat d’Ajuntaments de la comarca (Xàbia, Dénia, Benissa, Calp, Parcent, Xaló…), a la MACMA i la Mancomunitat de la Vall de Pop. Memòria i honor, companys. Vos devem la vida.

Això en la part pública; quant a empreses privades ens van donar el seu suport generós, incondicional i heròic restauradors, comerciants i empresaris de diferents pobles, cadascun en la mida de les seues possibilitats. En van ser tants que seria pecat deixar-se’n cap! A tots ells, així com als funcionaris, tècnics, personal, amics i família que s’hi van deixar les pestanyes (i de vegades la butxaca) per resoldre les nostres pintoresques necessitats mai els acabarem de pagar el deute de gratitut que tenim.

Encara que hem de dir que este procés d’ajuntar la pasta que ens calia va tindre dos fites: per un costat l’acceptació del projecte per part de Damm i per un altre la reposta massiva a la nostra crida de crowfunding. La primera significava que el projecte tenia credibilitat més enllà dels límits de la Marina Alta per a una empresa acostumada a cuidar la seua presència comunicativa i sense cap víncul amb nosaltres ni amb els pobles que hi anaven a participar. La segona, significava que havíem aconseguit el somni de qualsevol community manager: fer que la creixent comunitat virtual que ens seguia i amb la que interactuàvem via facebook i twitter, es convertira en comunitat real i assumira com a propi el projecte fins al punt d’aportar diners per a la seua realització. Vos abracem un per un!

La resta fins aplegar a les pantalles dels ordinadors la va fer un equip de professionals de dins i fora de la Marina Alta que van ser capaços, amb uns mitjans ajustats, de multiplicar per mil les nostres millors expectatives. Estem contents de dir, sense por a exagerar, que vam comptar amb els millors en cada àrea. De nou, citar-ne a un seria faltar a la resta, però no ens resistim a reconéixer públicament el treball de Luis Eduardo Pérez. Sense la seua generositat i el seu talent encara estaríem fent pintures rupestres a la cova del Montgó.

Per suposat, l’última paraula la va tindre un públic nombrós i entregat que ha seguit les aventures de Jane, Cathy, El Roig, El Mestre, Sento, Reme i la resta de la banda. Vos devem el quint episodi i la sèrie en format “pel·li”!!
Per als qui no heu vist Wintersun (ara resultarà que sou més d’Adán y Eva, vosaltres), conta la història de com una insuportable pija londinenca, Jane, es veu obligada a canviar tot el seu esquema vital en heretar una casa a Parcent i que les circumstàncies la duguen a haver de quedar-se a resoldre vells problemes familiars i nous problemes personals. D’esta manera, fent servir un esquema molt senzill teníem l’excusa narrativa perfecta per fer comèdia i traslladar la nostra pròpia sensació de nouviguts després de tant de temps.

WTS Fotograma 61

Permeteu-nos una obvietat per acabar: volíem mostrar la Marina Alta, fer-li i fer-nos un homenatge, celebrar el nostre lligam, i en realitat vam acabar a aprenent una barbaritat de coses. Feu-nos cas: si voleu conéixer la comarca no feu cas de la publicitat (tampoc de la nostra, clar). Aneu als pobles, entreu al bar i pareu l’orella: si s’ho mereixeu se vos entregarà un tresor. Xafeu les muntanyes i els bancals amb el respecte amb que entraríeu a la Capella Sixtina, perquè els treballs de Miquel Àngel són brossa de riu al costat dels dies dels hòmens que van llaurar la pedra per a convertir-la en pa. Acosteu-vos a les barques i als mariners i durant un instant sereu grans com ho són ells.

I poca cosa més, que hem fet el que volíem fer i això ja és molt. Ara Sol de Invierno continua (de vegades en liberal i pecaminosa relació amb el Hombre Bala) i fem docus, publicitats i peces creatives que ens diveritxen i ens donen de ballar, que tenim un bon grapat d’amics nous i de clients i que citant al Botifarra no seria un mal final si d’ací molts anys girem la vista enrere i cantem allò de Mira si he corregut terres. Les nostres terres de la Marina Alta.

Per www.soldeinvierno.net

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *