Yeray Calvo, la veu de Novembre Elèctric

Com definiries l’estil de Novembre Elèctric?
Ens movem en el terreny del pop-rock. Tractem de fer cançons que busquen emocionar, per damunt de tot.

Quines són les teues influències?
Per sort, cada vegada són més: Damien Rice, Bon Iver, Coldplay, Kings of Leon, Jero Romero, Quique González, Pau Vallvé i mil més…

Com viu Yeray l’escena musical valenciana des de la capital de l’estat espanyol?
Crec que no de manera massa diferent a si estiguera vivint a ‘la terreta’. La distància és molt fotuda logísticament parlant: fer una pila de kilòmetres a la carretera en cada concert, estar un poc aïllats de la indústria, de les persones que la conformen, etc. Per a veure l’escena crec que dóna igual on vius, tot i que és una pregunta més complexa del que sembla, amb els seus clarobscurs. La veig en un moment d’evolució, de canvi molt important. La veig com mai. Estan eixint grups nous, sobretot, amb estils musicals que fins ara no existien en valencià (excepte algun rar avís com Senior o Arthur Caravan que ja porten més temps).

Creus que després del resultat obtingut en les passades eleccions al País Valencià i que el panorama musical està canviant, està més a prop la professionalització dels grups que fan música en Valencià?
Sense dubte. El PP, a més d’una organització mafiosa, és experta en fer polítiques amb l’objectiu de carregar-se la cultura. Ho podem veure a l’estat amb el 21% d IVA, sense anar més lluny. El PP ha tractat d’exterminar la cultura valenciana, perquè cultura és sinònim de reflexió i pensament crític. Deixar de tindre pals a les rodes ja és un gran pas.

S’arribarà a més públic ara, que la política ha deixat de ser el tema principal de les lletres dels músics i s’han incorporat nous grups amb diferents estils?
La meva sensació és que encara no hi ha públic suficient per a fer viables propostes alternatives més enllà de la música que encaixa bé en un ambient festiu/festival o reivindicatiu. Tinc amics que viuen, estudien i estimen en valencià i no escolten música en valencià.

Em sembla que eixa és la pregunta clau, per què?
La veuen amb molts prejudicis. Em sembla que un públic més ampli està ‘ací fora’ però no ‘apareixerà’ als concerts fins que hi haja una normalització real (per exemple, poder escoltar a la ràdio com programen una cançó en castellà, una altra en anglés i una altra en valencià, o vore festivals que programen MÚSICA, sense veure en quin idioma estan escrites les lletres de les cançons). Crec que parlar menys de ‘música en valencià’ seria bo per a ‘la música en valencià’, tot i que fins que la igualtat no siga real, entenc que es faça. Cal obrir les portes en les dues direccions (valencià-castellà), de la mateixa manera que el castellà ‘obri les portes’ a l’anglés sense prejudicis i sense parlar de ‘música en anglés’.

Esteu amb Mesdemil, és important que hi haja una bona sintonia i que els músics se senten acompanyats i els segells entenguen la dificultat que tenen els músics per començar?
Evidentment. Tant Mesdemil com Metrònom fan una tasca fonamental i ara mateixa son dos dels eixos al voltant dels quals gira la música al País Valencià. El problema principalment que veig és de viabilitat d’un negoci que necessita créixer per a ser sostenible. Aquestes empreses fan una tasca impagable en un entorn molt complicat. Per ficar-te un exemple: Novembre Elèctric no és ara mateixa un grup ‘sostenible’. Amb el primer disc vaig invertir més d’un milió de les antigues ‘peles’, com diria Alfonso Rus, en fer ‘Intacte’. Una inversió que no ha tingut retorn. Hui en dia s’estan gravant discos en un dia. Això repercuteix en la qualitat del material que graves. Perquè la música en Valencià siga sostenible ha d’haver-hi un públic més enllà dels quatre o cinc grups que ho peten (de forma totalment merescuda).

Recentment heu gravat una cançó del mestre Ovidi com ha estat l’experiència?
Molt bonica. L’equip de l’Esclat Produccions és una meravella, tant en l’àmbit humà com en el professional. Estem molt contents i agraïts per poder haver viscut aquesta experiència i compartir disc amb alguns grups que admirem. ‘Tot esperant Ulisses’ té una lletra magnífica. Molt vigent en ple 2016.
Els nostres plans són tocar el màxim possible amb la banda. S’ha unit al projecte el guitarrista Jesús Avelló i estem emocionants amb el so de guitarra que ens aporta als directes. Aquest principi d’any també vorà la llum ‘Tremole’, un projecte conjunt que hem cuinat a partir dels poemes d’Hèctor Serra, que té vocació acústica i que presentarem en un altre format més íntim. Estem emocionants amb el que ens puga donar aquest 2016.

Fotografia capçalera: CHRISTIAN GONZÁLEZ

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *